17/09/2026
𝗲𝗻𝗿𝗼̀𝗻𝗶𝗮
En una altra ocasió, parlant de 𝘮𝘢𝘯𝘵𝘢̀𝘧𝘶𝘭𝘢, féiem referència a aquelles paraules procedents del llatí o del grec que, incorporades al valencià com a cultismes o semicultismes, han donat lloc a adaptacions populars que han comportat, a més de canvis formals, modificacions en el significat que expressen.
És també el cas de la paraula 𝘦𝘯𝘳𝘰̀𝘯𝘪𝘢, que té l’origen en el llatí 𝘦𝘳𝘳𝘰̄𝘯𝘦̆𝘢, femení de l’adjectiu 𝘦𝘳𝘳𝘰̄𝘯𝘦̆𝘶𝘴 (‘enganyós, errat’). Però, com apunta Joan Coromines, d’este significat inicial d’idea errònia (segons qui ho expressa, que manifesta desaprovació amb este qualificatiu), la paraula passà a generalitzar-se en tots els parlars valencians per a referir-se a una idea fixa, persistent o obsessiva.
No sabem si com a reflex de la transició entre la forma originària i la popular —o potser per etimologisme—, hi ha la variant 𝘦𝘳𝘳𝘰̀𝘯𝘪𝘢 en el primer testimoni documentat, el manuscrit anònim del 𝘊𝘰𝘭·𝘭𝘰𝘲𝘶𝘪 𝘥𝘦𝘭 𝘧𝘳𝘢𝘳𝘦 𝘧𝘪𝘯𝘨𝘪𝘵, de l’últim terç del segle xᴠɪɪɪ: «Eso es juicio del Cielo, / per veure si et llevarás / la erronia de ser celós. / Y, si no to bols llevar, / puga ser de que atra nit / et sosoixca atre tant».
En la forma 𝘦𝘯𝘳𝘰𝘯𝘪𝘰 és com apareix en el 𝘋𝘪𝘤𝘤𝘪𝘰𝘯𝘢𝘳𝘪𝘰 𝘷𝘢𝘭𝘦𝘯𝘤𝘪𝘢𝘯𝘰-𝘤𝘢𝘴𝘵𝘦𝘭𝘭𝘢𝘯𝘰 (1802) del xativí Manuel Joaquim Sanelo, en què es definix com a ‘terquedad o tenacidad’, però també com a ‘ojeriza, desafecto, oposición’. És este últim un significat que actualment encara es troba en parlars castellans fronterers amb el valencià, com el de la Serrania, però que també sembla documentar-se en un miracle de sant Vicent representat en 1830 al carrer de la Mar de València: «¡Sempre este home contra mí, / sempre apunt y aparellat / pera armar mil etiquetes! / si yo dic negre, ell diu blanc, / si calle, per que no parle, / si responc pichor me bá; / sempre en la mateixa enronia / dientme trenta maldats: / no se que fer, la pasensia / me sa acaba per instans».
En tot cas, la vitalitat d’esta paraula al llarg del temps per a expressar el significat esmentat d’una idea fixa, mania, preocupació o desig intens, es constata amb els exemples d’autors d’èpoques i procedències geogràfiques diverses que ens proporciona el Corpus Informatitzat del Valencià. Amb este sentit la utilitzava Eduard Escalante (València) en l’obra de teatre 𝘓𝘢 𝘔𝘰𝘮𝘢 (1874): «¡Home! ¿Voldrá creure qu’ella, / disimule, está en l’anronia / de que vosté no li pega / molt al ball de castañetes?», li diu el personatge de Melàsio a Doroteo, un ballarí amb més ínfules que autèntiques habilitats artístiques. Unes dècades més t**d, Josep Pascual Tirado (Castelló de la Plana) escrivia en un dels contes del recull 𝘋𝘦 𝘭𝘢 𝘮𝘦𝘶𝘢 𝘨𝘢𝘳𝘣𝘦𝘳𝘢 (1935): «Va ésser quan el Ros s’enterà del noviatge de la seua filla. I vingué el cavilament i l’enrònia». També són molts les autores i els autors contemporanis que la fan servir en la seua obra, com ara Carme Miquel (la Nucia) en la seua novel·la 𝘔𝘢𝘵𝘢𝘳𝘦𝘯 𝘦𝘭 𝘷𝘦𝘳𝘥 (2013): «sempre anava darrere d'aquell home perquè li diguera si eixe pit pit era d’una cadernera, d'un gafarró o d’una pulput. I tota la vida igual. Veges tu quina enrònia, si no li serà igual de quin siga».
